Govern de la Generalitat vs. Govern de la República

Quan el passat 28 de febrer el President Carles Puigdemont anuncià que cedia el lloc de candidat a la —mal anomenada— “presidència efectiva” a Jordi Sànchez, i malgrat ser aquest un pas anunciat, no va poder evitar que regnés el desconcert en les hores i dies posteriors al comunicat. Aparentment, aquesta decisió no va agradar ningú.

En primer lloc, els partits del clan-155 van fer-hi els escarafalls i les amenaces previsibles, tot adduint que s’havia seleccionat un candidat que no podia ser investit i que, en definitiva, personificava un conill a la xistera que tan sols mirava de provocar i tibar la situació encara més. Els comuns del bo d’en Xavier Domènech, per la seva banda, van recórrer a la fórmula magistral que tant els agrada —malgrat la manca de resultats—, de situar-se al centre geomètric de tot i més. En efecte, creien que Sànchez hi tenia “tot el dret” a ser investit, però que no trobaven que fos la “drecera més ràpida per recuperar l’autogovern”. O sigui que, d’en Sànchez, ni parlar-ne.

Pel que fa als partits pro-república, la notícia va provocar, en un primer moment, reaccions molt diverses. Lògicament, tot i la resignació a la renúncia del President Puigdemont, JxCat s’hi va llançar amb l’entusiasme d’un venedor de cotxes de segona mà. ERC, per la seva banda va escenificar uns recels que, probablement, tan sols tenien l’objectiu de fer-se valer davant de la nova conjuntura que s’està obrint. Finalment, la CUP no ha decebut ni sorprès, i aposta inicialment per negar-se a investir Sànchez en tant que, precisament, l’únic president és El President, i la resta suposaria una claudicació inacceptable.

Més enllà d’aquest ball de noms, l’intercanvi de retrets i recels, les corredisses per passadissos —no hi entrarem, per ara—, o les prohibicions preceptives del Constitucional, la notícia que acompanya el ja cèlebre pas al costat (o endavant) de Puigdemont és la de la instauració de l’anomenat Consell de la República. I aquí és on hem d’entrar a fer una anàlisi d’urgència, a fi de desdibuixar uns arguments interessadament simplificadors —si no esbiaixats i erronis— que ja s’albiren a l’horitzó.

El Consell de la República, com a concepte, és un organisme amb finançament privat, ubicat a “l’espai lliure de Brusel·les”, i que tindrà la seu a un palauet de la localitat de Waterloo (lloc d’evidents ressonàncies històriques). Tanmateix, aquesta institució actuarà com molt més que un mer govern a l’exili, entès en el sentit clàssic de l’expressió. A més de tenir una seu definida, uns treballadors fixos —Vilaweb els anomenava “els primers funcionaris de la República”— i unes oficines, funcionarà no tant com a rèplica de les institucions a l’interior sinó com a complement o, millor dit, origen de les decisions del Parlament. És a dir, mitjançant una assemblea de càrrecs electes (Assemblea de Representants) i el Consell de la República (un govern a l’exili capitanejat per Puigdemont), es llançaran les línies força que, després, el cap de l’executiu a Catalunya farà seves i traslladarà al Parlament. A més, el Consell també assumirà aquelles tasques de construcció republicana i representació que, per la seva naturalesa, podrien ser de nou prohibides i reprimides per l’aparell espanyol.

I aquí, llavors, rau la particularitat d’aquest Govern i a on entrem nosaltres, els ciutadans, societat civil, mitjans de comunicació i estaments polítics. Això és, per tal que l’engranatge entre interior i exterior funcioni —Generalitat i Consell—, cal que tots plegats ens ho creguem. Perquè tan sols des de l’obediència als organismes de l’exili, el Consell serà un òrgan efectiu i ple de contingut. Així doncs, per començar, el cap de l’executiu ha d’actuar amb total lleialtat al President, i ha de quedar clar —tot i que no s’expliciti a les actes— que les decisions importants de la Generalitat es prenen després de decisions de l’Assemblea i el Consell. No s’hi val a referir-s’hi com a govern “paral·lel”, atès que no s’estableix una doble estructura, sinó que es fixa un itinerari que comença a Brusel·les —Waterloo, de fet—, viatja a Catalunya, s’aprova al Parlament, i acaba al DOGC.

Podria ser interessant, en aquesta línia, que el cap de l’executiu (a Catalunya) renunciés al tractament de Molt Honorable i, si pot ser, que es rebaixés el sou al d’un —posem per cas— Conseller en Cap. I posats a fer —de vegades el nom que fa la cosa—, caldria evitar que qui governi legalment la Generalitat eviti anomenar-se —i que tampoc no ho fem nosaltres— president. La pregunta seria: aleshores, com? Amb lògica republicana, hauríem d’anomenar President només Puigdemont. Aleshores, un primer reflex de cultura republicana seria anomenar Sànchez Primer ministre. Perfecte, si no fos perquè el reglament del Parlament diu que el cap de l’executiu rep el tractament de “president” i, aleshores, el clan-155 ho impugnaria ràpidament. Per tant, una bona proposta seria etiquetar-lo, descriptivament com “cap de l’executiu”. És a dir, defensar que Sànchez és Primer Ministre seria una irregularitat, mentre que si s’afirma que és el cap de l’executiu no s’està dient cap mentida. I si, a més, signa tots els documents oficials com a tal, enfurismaria els del clan, però s’haurien d’empassar la bilis. Per tant: President Puigdemont, i Cap de l’executiu Sànchez, en perfecta harmonia.

Pel que fa a la premsa —seguint, entenguem-nos, la seva llibertat d’expressió— de simpaties republicanes, faria bé de no disminuir l’espai de Bèlgica, en anomenar-lo “simbòlic” o “paral·lel”, contraposat al terme “efectiu”, que desafortunadament esgrimiren ERC i d’altres en el moment més tens —esperem— de les negociacions. Per això ja hi ha la premsa addicta al règim del 155. El Periódico, en aquest sentit, no ha perdut el temps i ja s’ha afanyat en anomenar-lo, amb el to despectiu que caracteritza els deixebles d’Enric Hernàndez, la “historieta de Waterloo”, i traça paral·lelismes napoleònics, i ens fa notar que Puigdemont corre el risc de perpetuar no sé quants mals i plagues bíbliques. La resta de la premsa i mitjans d’informació espanyolistes, com podeu imaginar-vos, adopten un posicionament encara més cru i ridiculitzador, mimetitzant així els líders polítics del clan.

Quant a la participació ciutadana, tot i que encara no se n’ha acabat de definir el paper, sí que s’espera que hi tingui un paper de màxims. Començant per les aportacions econòmiques a l’estructura republicana —recordem que no pot sortir cap euro de l’erari públic, si és que es vol sobreviure—, fins al procés participatiu en l’elaboració de la Constitució de la República, el ciutadà serà cridat a participar-hi constantment, amb un exemple digitalitzat de la democràcia directa, a més de poder accedir als comptes de la República amb total transparència —com va explicar el President a Beatriz Talegón per a Diario 16.

El Consell de la República, tot i que s’espera que estigui en plena activitat en uns sis mesos, ja s’hi a posat a treballar significativament. Així fou com la primera acció del Consell l’anuncià Puigdemont en el mateix comunicat en què cedia el lideratge executiu a Sànchez: la demanda a les Nacions Unides contra l’estat espanyol per un equip d’advocats de prestigi internacional, capitanejat pel britànic Ben Emmerson. Neix, doncs, l’anomenat judicialment Puigdemont vs. Spain (més endavant tractarem aquest tema amb profunditat).

Aquesta idea del Consell de la República va tenir una primera posada de llarg que constata que serà més rellevant d’allò que els del clan-155 ens volen fer creure. Va ser el dia 6 de març, mentre Roger Torrent seguia amb la ronda de consultes als grups parlamentaris que desembocaria en la candidatura de Jordi Sànchez a la presidència autonòmica (recordem, el cap de l’executiu), quan va passar una cosa molt significativa. En efecte, malgrat passar com una notícia sense importància, la líder de Cs, Inés Arrimadas, va sortir de la seva reunió amb Torrent enfurismada i indignada perquè va donar-se que, segons ella, “Puigdemont ordena i Torrent executa”, per acabar reblant que Torrent li havia “llegit el guió que li ha dictat el senyor Puigdemont des de Brussel·les”.

La conclusió que se n’extreu aquí és doble, i molt significativa: el Consell de la República ja ha començat a funcionar, i les institucions a l’interior (en aquest cas, el Parlament) actuen no de manera paral·lela, sinó com a un tot, en base a l’obediència a l’exterior. La segona conseqüència és fruit de la impulsivitat i poca visió d’Arrimadas. Això és, clamar als quatre vents que Torrent (Parlament), Sànchez (executiu) i Puigdemont (Consell) actuen en perfecta harmonia, i enfadar-s’hi, i molt. De ben segur, les estratègies dels laboratoris dels partits unionistes passaran per un fingit descrèdit, la befa, o la ignorància poc convincent. Però a Arrimadas se li ha escapat la veritat: Espanya tem la construcció del Consell de la República perquè no la podrà controlar ni reprimir. I el seu primer gest contribueix a legitimar la branca a l’exili de les institucions catalanes.

Tem, en definitiva, perdre definitivament el control de la situació. Anem bé!

 

2 pensaments sobre “Govern de la Generalitat vs. Govern de la República

  1. Molt bo David però segueixo dient que ñ fa lo que vol amb total impunitat i ningú l’hi diu res té a tothom comprat,ja ho va dir en Margallo,I si fa quelcom que els critiquen passa el marró a un pardillu untat per quatre xavos i ja està i de moment ja t’ha desmontat el xiringuitu,hem de poder desencallar aquesta situació,salut i Independència

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s