El món no ens fa cas?

Foto Brux Cinquentenari

Manifestació a Brusel·les en suport de Puigdemont (foto: David Ferrer)

És evident que els titulars de premsa no ajuden —ni la republicana ni, òbviament, la del clan-155—. Tanmateix, si es llegeix entre línies i se’n fa una anàlisi més enllà de la superfície, veurem que hi ha molts arguments per creure que els suports internacionals a la causa catalana arribaran. No només això, sinó que aquests ajuts acabaran venint dels indrets que, a dia d’avui, ens semblen absolutament vedats, com la Comissió Europea, la justícia internacional, poders econòmics, i alguns grans estats. A més, probablement aquests agents internacionals actuaran de manera consecutiva, no per casualitat, sinó perquè tot està interconnectat.

L’inici dels suports

Per començar, vàrem poder veure com, en un inici, diferents estats del món —no ja sols d’Europa— consideraven, en una frase irritantment diplomàtica que tots hem interioritzat d’un temps ençà, el cas català com un “afer intern” d’Espanya. Si bé aquesta primera reacció va semblar desoladora, l’hem de justificar, principalment, per dos motius.

El primer d’ells que, en diplomàcia internacional, els estats estan interconnectats entre si per una complexa xarxa d’interessos —passats, presents o futurs— en que juguen a un avui per tu i demà per mi molt difícil de trencar. És a dir, regna un codi no escrit de no agressió, ni de ficar-se en les qüestions domèstiques de l’altre. Si aquest primer motiu sembla perfectament comprensible, ho és més encara si n’afegim el segon. Això és, a la majoria de països, les pulsions secessionistes són vistes com elements totalment reprovables, i sinònim, en molts casos, d’ultradreta, populisme i ànim bel·licós. Vist això, sembla fins i tot comprensible que les reivindicacions catalanes fossin vistes, no ja amb prudència, sinó amb una por desmesurada al contagi. Consegüentment, qualificant-nos “d’afer extern” responia a unes precaucions gairebé profilàctiques davant d’un model del qual fugir.

Com es forja una simpatia

El que passa és que, tossuts com som, hem aconseguit perllongar el catalan issue en el temps i hem permès, si ho expressem en termes jurídics, que la visió internacional pogués entrar al fons de l’assumpte. En efecte, cada cop hi ha més veus que, progressivament, han anat observant com Catalunya no és aquella regió malèvola que vol desestabilitzar l’espai europeu sinó, ben al contrari, una terra de pau amb una història consistent de greuges amb Espanya en què sempre hem sortit com a víctimes. En general, aquestes veus han seguit un paradigma que es compleix en la majoria de causes que han acabat rebent suports internacionals gairebé unànimes.

Això és, un itinerari que comença amb simpaties de diversos ciutadans ben informats d’un país en qüestió, que mostren el seu descontentament cap a una suposada injustícia. Al poc temps d’això —quan el corpus de simpaties és ja rellevant, encara que minoritari—, comencen a sorgir mitjans de comunicació que, progressivament, es fan ressò que aquella regió té els seus motius per voler desannexionar-se de l’estat matriu. Aleshores, fruit d’aquest altaveu que ofereixen alguns mitjans, certes personalitats públiques (p.ex., activistes, artistes o esportistes) reivindiquen la causa d’aquell país com a digna de ser escolada i, d’aquí, expolítics de relleu s’associen al problema com a seu. Aquests expolítics, en tant que encara tenen ascendent sobre polítics en actiu, provoquen que determinats parlamentaris alcin la veu perquè el seu parlament es pronunciï sobre allò que ells consideren una injustícia. Si aquestes queixes persisteixen, i el cas és obvi, hi haurà mocions als parlaments per pressionar els governs. Finalment, l’últim pas es pren quan els parlaments es pronuncien majoritàriament, fins al punt que el propi govern pren postura davant d’aquell antic afer intern, i n’eleven la critica oficialment.

Estats mitjans, estats grans

Perquè, encara que de vegades no ho sembli, la Comissió Europea —el famós “club d’estats”, aquells que “de debò manen a Europa”— no és assimilable al concepte amplíssim, d’Europa. En efecte, la veritable Europa no deixa d’estar integrada per països, grans, petits i mitjans, que tots poden fer sentir la seva veu, en un moment o altre. Prenent aquesta premisa, i tenint en compte l’itinerari de simpaties que acabem d’exposar, el cas català ha rebut simpaties per part de països mitjans que, per un motiu o un altre, poden emmirallar-se en Catalunya (dimensions, renda per càpita, història…). Fou així com les primeres simpaties i reconeixement varen venir de part de països com Bèlgica, Àustria, Holanda, Suïssa, Eslovènia, Estònia, Dinamarca, Finlàndia o Escòcia, amb moments com la massiva manifestació de suport a Puigdemont a la capital europea, Brusel·les. En efecte, atiats inicialment per la repressió de l’1 d’octubre i empresonaments posteriors, aquestes nacions d’ordre mitjà constitueixen un magnífic punt de partida per aconseguir cotes superiors en l’escalada de reconeixements.

Pel que fa als grans estats, com França o Alemanya, el reconeixement explícit, necessàriament, haurà de venir més endavant i si es compleixen dues condicions ahora: per començar que la repressió del gran contra el petit esdevingui impossible de negar o d’obviar i, d’altra banda, que el vell afer intern comenci a afectar negativament el seu prestigi o estabilitat econòmica. En altres paraules, que els interessos interconnectats de què parlàvem es vegin afectats a causa de la crisi territorial. O, si es permet el col·loquialisme, que el problema català afecti les butxaques dels grans estats europeus. En el cas d’Alemanya, començaven a haver-hi indicis clars del seu interès per l’afer català —després d’haver estat mesos fent equilibris semàntics— arran de les eleccions del 21 de desembre, en què semanaren Rajoy que deixés fer govern als independentistes de Puigdemont, que havien guanyat les eleccions. Tanmateix, la notícia inesperada de la detenció del president català a Alemanya ha posat el cas, de manera molt incòmoda, damunt la taula de la mateixa Cancellera Angela Merkel. Aquests dies, diaris alemanys, partits polítics d’esquerra, associacions de drets humans, i fins i tot jutges, parlen irremissiblement de Puigdemont i Catalunya, qüestionen la conveniència de concedir a Espanya l’extradició, i els més agosarats, demanen l’asil polític del líder català. França, per la seva banda, amb la condició de país veí, amb una centralització territorial molt acusada, i amb problemes d’autonomia com Nova Caledònia o Còrsega, sembla un estat que serà molt més difícil de convèncer.

La Comissió i el Consell Europeus

D’acord. Som conscients que, per a molts, el veritable rovell de l’ou d’Europa, allà on es remenen les cireres és la Comissió Europea. En sentit estricte, la veritable Europa són els estats que la configuren (grans i petits) i, més concretament, la seva gent. Tanmateix, perquè no sembli que eludim la qüestió, anem a parlar de les institucions europees que, aprentment, ens són més hostils: la Comissió Europea de Juncker i Timmermans, i el Consell Europeu de Tusk.

Per començar, aquestes institucions paraigua —i no entrem en els casos de corrupció que hi suren, com l’afer Selmayr— han mostrat, si més no en aparença, una resolució granítica en la defensa de la “separació de poders” i “l’estat de dret” d’Espanya, com així de la necessitat que Catalunya s’ha de moure dins la sana Constitució espanyola, per acabar reblant l’irritant “afer intern espanyol” per tal de moure un dit. Aparentment, remarquem.

Malgrat que la postura oficial ha estat sempre la de protegir l’estat espanyol, hi ha hagut fuites d’informació que delaten que, en el si de reunions en passadissos i despatxos tancats, Espanya no estava sortint ben parada de la crisi quant als seus superiors europeus. Per començar, la primera evidència que passava alguna cosa més que el missatge oficial va ser quan Donald Tusk, president del Consell Europeu, en el context posterior de la declaració d’independència de Catalunya del 27 d’octubre va fer una piulada en què, després de repetir ritualment que Espanya era el seu interlocutor, va fer un molt seriós advertiment a Espanya: “Espero que el govern espanyol afavoreixi la força de l’argument, i no pas l’argument de la força”. Pot semblar un advertiment tebi però, en diplomàcia internacional, un gest així sense precedents representa un cop molt dur per a la credibilitat (i l’orgull patri) d’Espanya.

Tuit Donald Tusk

Piulada significativa de Donald Tusk al seu compte de twitter @eucopresident, en què insta Rajoy a no utilitzar “l’argument de la força” contra Catalunya

El segon senyal —que va passar inadvertit a la majoria de gent— va ser quan el vicepresident de la Comissió Europea, Frank Timmermans, va afirmar que Catalunya “no és un afer de la UE mentre no es violin drets fonamentals”. Tothom va veure-hi aquí un enèsim cop de porta als crits de socors que es proferien des de Catalunya. En canvi, Timmermans, de ben segur, era conscient que, setmanes abans, un grup d’avocats experts en Drets Humans liderat pel britànic Ben Emmerson, havia presentat una denúncia al grup de treball sobre detencions arbitràries de l’ONU que determinaria, precisament, si s’havien vulnerat els drets fonamentals d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart en els seus empresonaments. Per tant, Timmermans, en realitat, s’estava curant en salut, i fixant la postura de la Comissió Europea: quan un organisme internacional demostri que es vulnerin drets fonamentals, aleshores sí que serà un afer de la UE (Emmerson em va confirmar la tesi).

Finalment —i crec que no és filar gaire prim—, tenim dos casos recents en què l’estat espanyol va intentar, barroerament tenint en compte el context polític espanyol, amb molt pocs dies de diferència, guanyar-se el favor —allò que col·loquialment diríem ensabonar— dels membres de la Comissió i del Consell europeus. En primer lloc, atorgar els premis Princesa de Asturias (20/10/2017) i, el segon d’ells, investir Juncker com a doctor Honoris Causa de la Universidad de Salamanca (09/11/2017). Evidentment, aquesta coincidència en el temps és qualsevol cosa excepte subtil, i denota unes ganes de quedar bé per part d’Espanya, i fer un propòsit d’expiació de pecats.

Front judicial

Reprenem ara el fil d’allò que exposàvem abans referent a la demanda de Ben Emmerson pels empresonaments presumptament arbitraris dels Catalan Four. Emmerson i el seu equip, posteriorment van posar una denúncia a l’equip de Drets Humans de l’ONU per defensar els drets polítics del President Puigdemont (al qual el TC espanyol havia posat unes mesures cautelars no demanades, i tant inèdites com inacceptables, a la seva investidura). Aquí, la premsa de tot el món se’n féu ressó, redoblat quan finalment, el Comitè de Drets Humans de l’ONU acceptà a tràmit la denúncia. El cas, no tan sols estava internacionalitzat, sinó que totes les notícies referents a Catalunya obrien informatius d’arreu. Puigdemont —com ja vàrem tractar en l’anterior article del Siguem realistes— esdevenia una icona de la lluita pels Drets Fonamentals —no debades, quan fou interceptat a Alemanya, venia de fer una gira per Suïssa i Finlàndia per parlar sobre DH. Ara, la causa catalana ja era vista pel món amb simpatia i solidaritat.

De la mateixa manera, Emmerson denuncià la vulneració dels drets de Jordi Sànchez, en no atorgar-li el permís necessari per a ser investit President de la Generalitat. Aquesta clara vulneració dels seus drets, a més de la denúncia, guanyà suports internacionals, com ara un article demolidor al The Times, entre d’altres. A nivell estatal, catedràtics de Dret Constitucional com Pérez Royo o el jutge emèrit del Tribunal Suprem Martín Pallín decalaraven sense embuts que el jutge Llarena estava incorrent en una prevaricació “de llibre”. De fet, per primera vegada a la història de la UE, el Comitè de Drets Humans imposà mesures cautelars —tramitades per màxima urgència, cosa que només havia fet per evitar tortures o assassinats—, per tal que Espanya “prengui les mesures necessàries” per garantir els drets polítics de Jordi Sànchez.

El món ens escolta, i molt

Podríem seguir parlant per demostrar que el món, finalment, ha obert els ulls i mira Catalunya amb simpatia —recordem, posem per cas, les adhesions a Clara Ponsatí a Escòcia, la petició de Der Spiegel perquè Alemanya ofereixi asil polític a Puigdemont, o el grup d’europarlamentaris que demana que es guardoni els presos polítics catalans amb el premi Sakharov de Drets Humans—. I, paral·lelament, aquestes simpaties són inversament proporcional a la imatge que l’estat espanyol està oferint al món, en tant que estat autoritari en què “s’abandona la llibertat d’expressió”.

Resumint, el món que ens mira. I ens mira amb simpatia, solidaritat, i ens mira atentament. A més, si Espanya persisteix amb la seva repressió a Catalunya, el problema creixerà de manera exponencial. En conseqüència, si, atenent a l’escenari més pessimista, Europa era tan egoïsta que tan sols hi actuaria si el tema els suposava una molèstia… Ja ho tenim aquí!

4 pensaments sobre “El món no ens fa cas?

  1. Amb persaverancia, insistència i esperança, tot serà possible, endevant les atxes !!! I que el patiment de persones injustament empresonades i exilades, no sigui ni llarg ni en va.
    Bona i detallada reflexo-informació David, 😊

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s